Sobre el concepte de marca nacional col·lectiva. Sotregada jurídica a l’Ajuntament de Barcelona

Recentment el Tribunal Suprem, en sentència 378/2018 de 7 de març va declarar que no té lloc el recurs de cassació interposat per l’Ajuntament de Barcelona contra sentència de la Sala del contenciós del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que per la seva banda havia desestimat recurs municipal contra sengles resolucions de l’Oficina Espanyola de Patents i Marques denegant la inscripció a favor del Consistori de la marca nacional col·lectiva “BARCELONA”, que pretenia emparar serveis en totes les classes possibles, 1 a 45 del Nomenclátor Internacional de Marques.

El Tribunal Suprem comparteix així el criteri del tribunal d’instància concloent que la marca “Barcelona” per distingir productes i serveis a les classes 1 a 45 del citat Nomenclátor Internacional de Marques no pot accedir al Registre, perquè no té caràcter distintiu, quan impedeix que es compleixi la finalitat pròpia de les marques col·lectives, que és la d’identificar l’origen empresarial d’un producte o servei procedent d’un dels membres integrants de l’ens associatiu, ni tampoc la funció de garantia dels productes o serveis designats, en sol·licitar-se de forma indiscriminada per a la totalitat de productes o serveis.

Així el TS reitera, en línia amb l’afirmat en la seva sentència de 22 de juliol de 2015 (recurs 91/2015), en relació amb la prohibició absoluta contemplada en l’article 5. 1 b) de la Llei 17/2001, de 7 de desembre, respecte de les marques individuals, en el sentit que no poden accedir al Registre aquells signes que manquin de caràcter distintiu, que no gaudeixin de capacitat distintiva pròpia i que no tenen la suficient força individualizadora per poder determinar l’origen empresarial dels productes o serveis designats.

I això perquè —el que és rellevant—, les marques col·lectives compleixen la funció d’identificar amb seguretat, no a una empresa individual sinó els productes o serveis dels membres d’una associació empresarial titular de la marca dels productes o serveis d’altres empreses (marca col·lectiva associativa); i quan es tracta de marques col·lectives sol·licitades per persones jurídiques de Dret públic, és necessari que permeti reconèixer a la generalitat del públic la titularitat dels productes o serveis oferts dels productes o serveis d’altres Ens o Corporacions de caràcter privat o públic.

Per tant, d’acord amb la doctrina determinada pel TJUE en sentències de 10 de setembre de 2009, 8 de juny de 2017 i 6 de juliol de 2017, la circumstància que el sol·licitant de la marca col·lectiva sigui una persona jurídica de Dret Públic no autoritza a prescindir del requisit que el signe sol·licitat tingui caràcter distintiu, la qual cosa determina (afegim nosaltres) l’extraordinari efecte d’impedir que les Administracions puguin apropiar-se registralment i excloure erga omnes, el nom o denominació pública que li pugui ser propi, com aquí succeeix amb “Barcelona”, quan tal denominació no compleixi les exigències pròpies de tota marca o signe distintiu.

Barcelona no és titularitat de l’Ajuntament, ni pot l’Ajuntament exercir un dret abusiu d’impedir l’ús d’aquesta denominació per aquells particulars i empreses que legítimament i conforme a Dret ostentin els seus respectius drets d’ús i explotació.

Otros Artículos