Repercussió i dret a la devolució. El Tribunal Suprem i el IEVMDH. STS 13 febrer 2018

Sens cap dubte, una de les grans batalles jurídiques dels últims anys en matèria contenciós-administrativa, lliurada en tots els Tribunals Superiors de Justícia de totes les Comunitats Autònomes, ha estat la que ha enfrontat a l’Administració tributària amb empreses i particulars a propòsit de el Impost Especial sobre Vendes Minoristes de Determinats Hidrocarburs (IEVMDH), declarat contrari a l’ordenament jurídic de la Unió Europea, pel Tribunal de Justícia, la qual cosa va donar lloc a un allau de procediments administratius i contenciosos, previs a la dita declaració i encara posteriors, reclamant en fi, d’una o una altra manera, la devolució del que pogués haver estat indegudament ingressat en les arques públiques.

No està de més recordar que el TJUE, en la seva sentència de 27 de febrer de 2014 (C-82/12, assumpte Transportis Jordi Besora) i publicada en el DOUE de 14 d’abril de 2014 va declarar que la Directiva 92/12/CEE del Consell de 25 de febrer de 1992 relativa al règim general, tinença, circulació i controls dels productes objecte d’impostos especials, s’oposava a un impost, com el IEVMDH en considerar el TJUE que no podia afirmar-se que perseguís una finalitat específica en el sentit de la normativa europea, això és, garantir per si mateix la protecció de la salut i del medi ambient.

Un nou pas en aquesta gran batalla l’ha donat la recent STS 217/2018 de 13 de febrer de 2018 (recurs de cassació núm. 284/2017) interposat per l’Advocacia de l’Estat contra la sentència de la Sala contenciosa administrativa del TSJ del País Basc de data 8 de novembre de 2016 que va estimar el recurs d’una Estació de Servei (subjecte passiu i repercutidor de l’Impost al consumidor final) contra prèvia resolució desestimatòria de la Dependència de Duanes, reconeixent a l’Estació de Servei el dret a obtenir la devolució de les quantitats ingressades en la Hisenda i repercutides al consumidor final, en tot cas.

El Tribunal Suprem, sense necessitat d’acudir a la doctrina de l’injust enriquiment que havia estat al·legada per major abundament, per l’Advocacia de l’Estat, o millor dit rebutjant la seva aplicació de forma expressa, estima el recurs de cassació de l’Administració General de l’Estat i, cassant la sentència d’instància, fixa com a doctrina que “si el subjecte passiu repercutidor d’un impost, com el qual gravava les vendes minoristes de determinats hidrocarburs, declarat contrari a l’ordenament jurídic de la Unió Europea, NO pot demanar per a si i obtenir la devolució de les quotes indegudament pagades quan, havent repercutit el tribut al consumidor final i ingressat l’import repercutit en les arques públiques, aquest últim no pot obtenir el reintegrament per resultar-li impossible acreditar la repercussió que va suportar”, interpretant de forma clara l’article 14 del Reial decret 520/2005 de 13 de maig:

Primer, perquè el repercutidor subjecte passiu (Estació de Servei) no ha suportat en realitat la càrrega tributària corresponent al tribut nul ni s’ha vist afectat el seu patrimoni com a conseqüència del gravamen que va ingressar.

Segon, perquè d’aquesta forma la interpretació de l’art. 14 del RD 520/2005 és concorde amb dues sentència de la mateixa Sala i Secció del TS (23 de juny i 25 de setembre de 2014, en recursos de cassació 2283/2012 i 3394/2013 respectivament).

Tercer, perquè en cap cas això buida de contingut l’art. 14 del RD 520/2005 respecte del repercutidor, que mantindrà fora de perill el seu dret a obtenir la devolució quan l’ingressat en el Tresor Públic excedeixi la quota deguda o en el supòsit en què el repercutit no li hagi abonat la quota corresponent.

Quart, perquè amb això es tanca una línia doctrinal anunciada en STS 17 d’octubre de 2016 (recursos 3983, 3984, i 3989 de l’any 2015).

Otros Artículos